El mateix text, quatre nivells

L’Alícia començava a estar molt cansada de seure al costat de la seva germana a la riba i de no tenir res a fer: una o dues vegades havia fet una ullada al llibre que llegia la germana, però no hi havia ni dibuixos ni diàlegs, «i de què serveix un llibre —va pensar l’Alícia— sense dibuixos ni diàlegs?»

Així doncs, rumiava en el seu fur intern (tan bé com podia, perquè la calor del dia la tenia molt endormiscada i atontada) si el plaer de fer una garlanda de margarides compensaria la molèstia d’aixecar-se i collir les margarides, quan de sobte un Conill Blanc d’ulls rosats li va passar corrent ben a prop.

No hi havia res de tan extraordinari en això; i l’Alícia tampoc no va trobar gaire estrany sentir el Conill que deia tot sol: «Ai, mare meva! Ai, mare meva! Faré tard!» (quan després hi va pensar, se li va acudir que se n’hauria d’haver estranyat, però en aquell moment tot li va semblar d’allò més natural); però quan el Conill va treure ni més ni menys que un rellotge de la butxaca de l’armilla, el va mirar i després va seguir endavant a corre-cuita, l’Alícia es va posar dreta d’un salt, perquè li va passar pel cap com un llamp que no havia vist mai cap conill amb butxaca d’armilla, ni amb cap rellotge per treure’n, i, encesa de curiositat, va travessar el camp corrent darrere d’ell, i per sort va arribar just a temps de veure’l ficar-se en un gran cau de conill sota la bardissa.